Cada nou llibre de Núria Añó és un repte pel lector. La complexitat de l'escriptura i del caràcter dels personatges reclama tota la seva atenció i no es pot deixar anar a la facilitat d'una lectura planera ni per un moment, s'ha de mantenir sempre a l'aguait, amb tots els sentits posats en esbrinar la trama d'un costat i de l'altre en no deixar passar per alt cap detall significatiu per entendre el món que se li presenta davant dels seus ulls.

Núria Añó no deixa res a l'atzar. I el títol del llibre ens dóna una de les claus per la seva interpretació. El protagonista indiscutible, en torn a qui gira la història serà el fill, en Daniel, tanmateix l'altre punt essencial és precisament aquesta condició de fill que el relaciona amb els personatges més importants de la intriga, en la seva major part, dones.

Com de costum el decorat no es pot establir d'una manera precisa. L'escriptora al·ludeix una altra vegada a un dels seus elements climatològics privilegiats, la neu, i la neu protagonitza algun moment de la història com ho fan la muntanya i la mar... Elements molt generals que no permeten d'esbrinar amb tota certesa quin és el paisatge real que inspira el llibre, voluntàriament deixat a l'elecció del lector... Qualsevol ciutat, qualsevol poble, qualsevol país poden ésser representats, cap indici no es permet de posar-los un nom, de reconèixer un indret determinat... Encara que sospitem que els paisatges evocats han de correspondre forçosament, per les seves característiques, a algun indret europeu com Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia o Espanya. La imprecisió és volguda i permet al lector el col·laborar en el relat, triant el lloc que més li convingui per al seu desenvolupament. D'altres referències són també difícils d'avaluar. Prenem com exemple els noms dels personatges més importants. No són ni corrents ni banals. Paula, Vera, Daniel poden ésser espanyols. Philippe Le Brun i Sophie tenen una clara arrel francesa. Espanya-França serien, doncs, els decorats mítics de la història. Les referències a d'altres llengües al llarg del relat es limiten al francès i a l'anglès. Veiem que, a poc a poc, es pot circumscriure el marc de la narració, encara que els contorns resten en la imprecisió.

La novel·la es divideix en tres parts, dominades cadascuna per una imatge femenina, encara que les altres dones coexisteixen amb la mateixa. A la primera part hi ha sobretot la figura de la Paula, la mare; a la segona, la de l'àvia, la Vera; a la tercera la de la companya, la Sophie. I per totes elles passa l'ombra d'una dona sense nom, la pèl-roja que desenvolupa un important paper al llarg de l'obra. Ella és la figura sempre present i sempre absent que condiciona l'imaginari del protagonista masculí.

Pel que fa als homes, no podem dir que no n'hi hagi a la història, però la seva presència no és tan punyent... Totes aquestes dones evocades tenen darrera d'elles un home, la Paula està casada, el seu marit li és infidel i acaba separant-se. L'àvia, la Vera, es debat entre el marit i l'amant, el ballarí, potser la figura més suggestiva del món masculí de tota l'obra. Pel que fa a la pèl-roja, ho ignorem tot de les seves relacions i preferències.

El tema més representatiu de la novel·la és el tema de l'adopció. En Daniel és un nen adoptat, però també ho és Sophie que passa per diverses famílies d'acollida o els bessons que assisteixen a les classes de Paula al parvulari. En realitat el tema de l'adopció comporta el de les relacions familiars, pares, fills, avis, mares biològiques, pares i mares adoptius amb totes les implicacions complementàries. L'escriptora ens fa una radiografia de les relacions familiars força interessant, utilitzant la dissecció com a eina principal. En aquest retrat acurat la infidelitat hi té un lloc privilegiat, infidelitat del pare adoptiu d'en Daniel, infidelitat de Vera... que configura la personalitat de la mare, la Paula. Des de molt petita, Paula s'obsessiona amb la dansa, li agradaria ésser ballarina. El seu referent mític és Anna Pàvlova. La capsa de música, els vestits de ball, el desfici de la mare puntuen els seus records i omplen de melangia la seva vida de professora.

Com ja hem assenyalat, el protagonisme de la segona part correspon a Vera. Es tracta, sense dubte, de la part més aconseguida del llibre i segurament també de la més treballada. Els records del nuviatge, de les intermitències del cor de Vera, dels seus dubtes caminen al costat de l'evolució d'en Daniel, preocupat per la mare i per la decisió que els pares prendran en tornar ell de vacances amb l'àvia. Tant Vera com el nét confronten els seus maldecaps, els seus records, els seus desitjos i troben, de vegades en el silenci i en els gestos d'afecte, la traducció de la mútua compenetració.

En la tercera part Sophie ocupa un lloc preeminent, ella impulsa el desig d'en Daniel per conèixer els seus orígens. En realitat assistim als primers amors del noi, a la seva complexa relació amb la seva família i a la seva incertesa pel que fa al seu destí, a la tria que ha de fer a la vida.

Núria Añó evoca també el món artístic. Hem parlat de la dansa que ocupa bona part del relat, però hi ha també la música, representada pel piano i estretament unida al ball. Hi ha sobretot la pintura. En Daniel porta sempre amb ell un quadern on hi ha els seus tempteigs artístics. La pintura sembla ésser la fita que persegueix. Per Añó, com per Proust, l'art sembla ésser la justificació per excel·lència de l'existència.

Novel·la dura on la família i la seva complexitat es posa de relleu amb tota la seva intensitat i tota la seva crueltat. No podem evitar d'evocar l'univers de Edith Wharton a Ethan Frome o el d'algunes obres del millor Simenon com Il y a encore de noisetiers, Le Fils o Le Veuf on les relacions familiars i la problemàtica de la paternitat i de la filiació es posen de manifest amb totes les seves conseqüències. La seva lectura està plena d'interès i no ens deixa indiferents car és una invitació a la reflexió en un món on la banalitat exerceix el seu imperi.

Contacte | Sitemap

mobile version | desktop version