Seia pròxima a l'entrada enfilant l'agulla i passant-la per entre aquella tela gruixuda, només que acabava de punxar-se. El marit havia tornat d'hora de la feina i justament la trobava en l'instant que ella es duia el dit gros als llavis. Però igual que si l'hagués vist perfilada suaument per algun fil daurat, entre aquella llum esplèndida de mitja tarda. Sonava alguna melodia de l'època allà mateix on, depenent del moviment que ella feia, o si es trobava plegant la tela, queien bocins de teixit a terra. «Què?», havia exclamat amb la mirada. «Eh?», també ell com si estigués distret. Tot d'una l'home anà passadís enllà, al fons una porta, i aquella cosa que féu seguidament, els seus dits en algun prestatge, acaronant la funda polsosa de la màquina d'escriure abans de baixar-la.
Quantes vegades a ella, que escoltava a distància el teclejar insistent, li hauria agradat saber què estava escrivint en aquells moments. Mes sabia que hauria d'esperar-se, perduda entre algun munt de roba que havia d'acabar. I en canvi tants cops en lloc de trobar-lo pansit a taula, hauria preferit no saber llegir, no saber res de res, i que ell li hagués explicat una altra història. No pas la que tenia a veure amb escriure llibres. D'altra banda, aquella incertesa... De moment no podia deixar la feina a la fàbrica. De moment. Però algun dia triomfaria, ell es veia viatjant pel món. No s'hi veia també ella? No, ella es veia encara fent moltes vores... Ell, que destinava un munt d'hores, i l'únic que volia era trobar la manera d'entrar! Encara que fins aleshores no havia agradat el que feia, ara ja ho sabia, i potser faria bé deixant-ho. Era més, què se sabia ell, d'escriure coses tan diferents, d'aquelles que els editors somniaven tenir a les mans abans d'esprémer l'autor de debò.
I llavors aquella cosa que deia a sota veu. «Què. No, què acabaves de dir, eh? Ah, això. Escriure a la moda...» Doncs ara sí que l'havia ben decebut. I desprès què faria si podia saber-se, és que no li quedava ni una engruna d'orgull? Bé, tampoc no era això el que pretenia dir-li. Si ella no esperava el triomf, però la satisfacció d'un mateix, el poder veure un dia la seva obra publicada. Tot i que una ja intuïa que ho tindria complicat no tenint padrins. Aquella cosa que ell, de la fàbrica estant, per més que coneixia gent, no encertava ni volent.
Però un dia el paper nou que ella cosia abans d'empaquetar-lo. En aquell estat en què el veia feliç i més apassionat del compte, mentre l'agafava i volia ballar amb ella, en aquell ball que es podria titular: d'aquí en sortirà algun fill. Després, la quantitat de paraules que viatjaven, anhelant que aquell projecte pogués interessar un o altre. Paraules i més paraules, algunes anotades al descans de l'altre ofici, altres, amb l'ajuda d'ella. Aquella que, de tant en tant, mentre ell es treia les ulleres de pasta, descobria a l'entrada podant els rosers, duia una bata grisa i blanca. I si es girava de perfil, ja apuntava la panxa. Ell allí, a la seva taula de fusta, immortalitzant algun moment, i rera seu molts llibres. Es podia dir que, per la quantitat d'obres que albergava als prestatges, un havia nascut com a autor feia anys.
Entre amics havia parlat d'escriptors i llibres que el meravellaven, començant per aquelles lectures que havia fet de més jove, més o menys de l'època en què ja practicava amb els primers quaderns i la tinta corria de plana en plana. Coses senzilles per l'edat, i feia la sensació que arribaria lluny, que havia nascut per allò. Tants cops li retornaren el manuscrit més nou que tenia amb alguna carta breu que li adjuntaven. Aleshores aquella il·lusió per les coses es veia novament ajornada, reduïda en l'ombra, qualsevol d'aquells dies en què, tot obrint la porta, havia arribat una altra resposta. Abans de saber què deia, ella expressà que, si era que no, no s'amoïnés per a res; ella sí creia en ell. Allí, vora els rosers florits el veié somriure i havent obert el sobre, plorar com un nen. Duia un jersei marró de llana, amb algun forat rera el colze que ella reforçaria. Si tot es pogués solucionar així, tornant-ho a cosir...
Fa només un parell de quilòmetres, dins l'ambulància, ell li deia: «Al final encara em moriré sense haver publicat.» I ella, fent un sol gest, com si no tingués importància. Potser perquè és aquí quan s'adona que ja no hi és i s'enfonsa. Fora sembla un dia bonic, d'aquells que per força ha de fer sol. El dia del llibre i la rosa. Llavors l'endemà ja pot ploure. Què importa.
Lectura
