NÚRIA AÑÓ és una escriptora lleidatana poc coneguda, car les seves obres no han estat editades a la nostra ciutat. Nascuda el 1973, els seus estudis la porten cap a la Filologia Catalana, amb algunes incursions en la Filologia Francesa i la Llengua Alemanya. Va ésser finalista del premi Ramon Llull amb Els nens de l'Elisa, que fou publicada el 2006 per l'Editorial Omicron, que ens ofereix gairebé tota l'obra de l'autora. Ha publicat d'altres treballs com L'escriptora morta (2008) i el llibre del que voldríem parlar avui Núvols baixos (2009). Potser pot semblar estrany evocar un llibre publicat ja fa un temps, però ho fem perquè pensem que té valors molt alts i que no ha assolit el ressò que mereixia.

Es tracta d'una novel·la femenina, protagonitzada per tres dones: Marianne, Gabriele, Sílvia. És un relat d'introspecció, que s'endinsa en l'ànima humana, molt allunyat del que podríem anomenar novel·la d'acció o d'intriga.

La narració fa palesa la maduresa de l'escriptura: la reflexió presideix el llibre i la temàtica: recuperació del passat, malaltia de l'Alzheimer, evocacions de la infància donen al relat un caràcter profund d'una intensitat colpidora.

El narrador focalitza l'escriptura a través de tres veus, que constitueixen tres monòlegs interiors paral·lels. Hi veiem l'alternança de les tres veus femenines. En les seves paraules pren una gran força la presència del record i el poder de l'evocació.

Sens dubte la protagonista indiscutible és Gabriele, però en realitat ens trobem amb la vida de tres dones que van a la recerca de la seva identitat després de tota la seva existència. En fan un balanç que mostra la complexitat de les tres situacions. Tanmateix el denominador comú és el fracàs després de tota una vida de lluita i de treball. La seva sexualitat fluctua i tots els tipus d'amor hi troben la representació: l'amor conjugal, l'amor filial, l'amistat, l'amor a l'art...

El llibre ens presenta una preeminència de l'interiorització. Voluntàriament els decorats són flous (nebulosos). Les ciutats evocades no tenen nom ni tenen tampoc cap signe característic que permeti distingir-les. S'oposa la ciutat petita enfront de la ciutat gran, com s'oposa Europa enfront d'Amèrica.

El que Núria Añó ens presenta en el seu llibre és un tros de la vida real, disseccionat amb el fi bisturí de la seva escriptura. Hi ha en l'obra un gran treball fet sobre el llenguatge i sobre l'estil.

La novel·la, ni per la temàtica, ni per l'estil, no és fàcil, però és molt interessant i constitueix al meu parer, una de les grans promeses de la narrativa catalana contemporània.