l'aigüera. El marit s'esperava, creuat de braços damunt la taula, i després d'un quart d'hora de tensa espera acabava amb les mans al cap. Un dia es cordà la jaqueta i baixà les escales a corre-cuita maleint la dona i la feina, però sobretot la dona. Sovint aquest home dins la taverna oblidava les seves penes. També el fill s'acostumava als dinars del col·legi. Però aquella tarda l'home seguí caminant fins que va entrar a la botiga i va pregar a l'Anna que es tragués aquell uniforme absurd i tornés a casa. Només que l'Anna digué: ni pensar-ho! La feina d'ella ajudava a pagar factures, d'aquí en treien la roba del nen, els llibres de l'escola del nen i les classes particulars del nen. Durant aquell vespre l'Anna va seguir treballant, embolicant regals i fent bona cara. Eren ben bé les nou tocades quan va posar la clau al pany, i només entrar li va caure la primera pallissa. Després va haver de preparar sopar, encara que tingués un braç dislocat.

En una casa sempre hi ha molt a fer. Fins i tot en un pis petit. La veu del marit atordeix, dins i fora del seu habitacle. Els veïns ja el coneixen, només que ell té un contacte escàs amb la resta de veïnat. Actualment l'Anna i la resta de coses que posposa al seu horitzó es resumeixen en un llit que fa a primera hora, en una rentadora de roba que recull del terra, i que després estén peça per peça en un balcó petit que dóna al celobert. Mentre endreça la casa, ventila cambres i menjador, escombra el terra i el frega de genolls, que és com s'arriba a tot arreu. Més tard pren nota del que li manca, fa una compra petita, sempre conscient del que pot gastar. I abans que el terra s'assequi prepara el dinar, encén la televisió mentre plega i planxa la roba, i de cop i volta ja té el marit esperant. L'home espera qualsevol cosa amb cara i ulls, que no significa que esperi l'Anna. Ella seu a la vora del marit i en aquell menjador les seves mirades s'acosten per inèrcia al televisor. La televisió a diferència de la casa dóna caliu. Fins i tot els fills dels veïns que llencen pilotes al pati mentre criden i riuen. Ells ja no tenen fills, malgrat que ho van intentar en un passat. Ells ja en van pujar un. Ara el fill se n'ha anat, i aviat formarà una família nova, pareguda a la única imatge que ha vist.

L'Anna i la seva trista ombra sovint es veu doblegada a la paret. Aquesta imatge apareix al llit conjugal nit rera nit. Malgrat que es repeteix sovint a la cuina, sovint al menjador. I bàsicament al lavabo mentre es renta i s'eixuga la cara. Qualsevol podria veure que aquesta dona viu un malson. Però ella viu el seu dia a dia molt desperta, sap que podria cometre un error en qualsevol moment. També té algun moment d'oci durant el dia, puja a la cinquena planta de l'edifici per trobar-se amb una veïna. Ambdues segueixen una sèrie televisiva amb molt d'entusiasme. Després l'Anna torna a baixar, i de vegades, no sempre, el seu fill apareix als voltants del migdia. Al fill no li arriben els diners, a la mare tampoc, però sempre se les enginya per oferir-li un plat a taula. El fill necessita diners, és una frase que comenta abans i després d'engolir menjar. Després en un petit descuit el fill arriba al moneder de l'Anna i l'hi escura.

L'Anna pensa amb freqüència, i de vegades sent una mena de cosa a dins, apart d'una incertesa perpètua que ja forma part d'ella. L'Anna treballa d'amagat, a canvi ha de passejar una criatura de sis mesos. Sovint aquesta dona canvia de sentit, de vegades té la sensació que la segueixen, és una mena de presagi que té mentre passeja pel parc. Malgrat que l'Anna ha de seguir amb la feina, diu fer-la pel seu fill. Perquè pugui tirar endavant, encara que el principi se li faci costós, massa per algú tan jove. Mentre l'Anna recula cap als blocs nous, tapa la criatura i torna a fer un canvi de sentit, tot i que ja ha fet tard. El marit eixia de la taverna quan l'ha vist, allí l'ha començat a seguir. Encara que la imatge de l'Anna s'allunyés i es perdés entre la gent.

L'Anna i el seu marit no tenen tantes coses en comú, encara que ambdós visquin en un mateix sostre i dormin en un mateix matalàs. Tanmateix sembla que ella i ell no tinguin més cosa en comú que aquesta que es porta entre mans. L'Anna cuinava quan l'home ha entrat per la porta, carregava amb una garrafa quan l'ha pres per l'esquena, li ha estirat el cabells, l'ha fet rodolar pel terra, l'ha mullat amb gasolina i l'ha encès.

L'Anna i la seva ombra que es reprodueix de bon matí a la paret, s'esvanirà aviat. L'Anna i la seva ombra que canvia de paret en paret, no s'hauria de cloure aquí. Podria fer una maleta i anar-se'n. Però no coneix res més, tret del que veu. Ella coneixia més, però ha anat oblidant. Ara ja no diferencia ni allò en què volia convertir-se, ni això en què s'ha convertit. Viu en un habitacle de 60m². de protecció oficial i té per marit el mateix que la va deixar prenyada als disset. El fill fa temps que se'n va anar, perquè a diferència d'ells volia veure món des d'una perspectiva nova. Ara el fill aprèn l'ofici de fuster i els edificis de protecció oficial els contempla igual de nítids i grisos que abans, entri o surti del seu niu de lloguer, amb o sense núvia, amb moto de segona mà o a peu. L'Anna volia arribar a alguna cosa, podria dir-se que volia arribar lluny, on, no ho sabia, malgrat que volia arribar-hi aviat. I va arribar a ser mare amb divuit anys, la primera de la seva promoció, tot una primícia. Després en van caure algunes més.

Abans l'Anna feia de dependenta i es distreia amb la clientela. Només que hi havia una cosa que el marit no suportava: el superior d'ella remenava diners amb freqüència. El marit era cautelós: ella havia d'anar a ingressar aquests feixos de diners. I tenia un pes que li treia el son: que l'abandonés per un altre o per un feix de diners. Després d'una penosa jornada el marit entrava a la cuina i l'únic que percebia era que aquella cuina estava freda com la mort. Això i que quedaven restes de sabó a