19 de juny del 2010 a les 11:30h
Aquest esdeveniment va ser molt especial, i més tractant-se de la primera presentació de llibre que feia en aquesta ciutat. Agraeixo a en Jordi Curcó la seva amabilitat i bona predisposició facilitant un espai per a la presentació de Núvols baixos a la Biblioteca Pública de Lleida. Alhora, un dels indrets que més m'agrada, segurament perquè es tracta d'un edifici de parets gruixudes, grans finestrals i molta claror que s'escola a l'interior, i que cal tapar amb cortines gruixudes, per preservar els llibres i dosificar-ne així la llum que ja alberga en el temps, de quan aquest edifici era l'antiga Maternitat de Lleida. I on des de fa més d'una dècada també ha començat a estacionar-s'hi la saviesa, a través d'aquest espai reformat, impregnant la seva superfície fins convertir-la en múltiples espais silenciosos revestits de disseny. Sovint, tot caminant, tan sols ajupint-se una mica, a la primera planta hi ha lectors que obrint cobertes de llibres, inspeccionant paraules, decideixen seure en alguna de les seves grans butaques negres i on les primeres planes dels llibres solen evocar passatges llunyans, o no, però en qualsevol cas és molt probable que la ment del lector ja no es trobi aquí, tan pròxim a aquests patis interiors, els quals, depenent de l'exposició van canviant de color, sinó uns graus més enllà, on marqui la brúixola del text. O això podria copsar qualsevol que pugi o baixi per aquest ascensor transparent on, per uns instants, l'edifici sencer queda a la vista. Així, la lectura observada com una cosa maquinal, com un exercici secret on es van agafant postures estranyes tot passant de pàgina, des d'alguna d'aquestes vitrines, en qualsevol d'aquests aparadors de vidre on l'únic a destacar és que encara queda un grapat de lectors.
Deia l'Àngels Santa, catedràtica de Filologia Francesa a la UdL, que acceptava amb molta il·lusió poder fer-me la presentació de Núvols baixos. Dit això, potser caldria afegir que fa anys va coordinar el recull Dones i Literatura a Lleida, que editava La Paeria i, entre d'altres escrits d'autores, contenia un relat meu titulat El temps, aquest gran creador. Títol que l'Àngels ja advertia al pròleg, el veia de clares reminiscències franceses i pel que semblava feia l'ullet a un títol de la Marguerite Yourcenar. I acabava amb un signe d'interrogació un tant provocador, o això em paregué en aquells moments, perquè jo d'aquella autora encara no havia llegit res... Tot i què, com és natural, l'endemà ja no podia dir el mateix i penso que és d'agrair que algú sàpiga incitar amb tan sols una frase a descobrir autors, o millor dit autores, d'aquelles que t'agradaran i que al llarg del temps acaben formant part de repertoris de noms que cito assíduament quan em pregunten. A banda d'això també he tingut sort tenint-la com a professora en un parell d'assignatures de Literatura Francesa que feia com a lliure elecció. I puc assegurar que l'Àngels feia la classe en francès però, a banda de la meva dificultat per aquest idioma, ella transmetia obres i autors des d'un apassionament erudit, diguem-ne vivificant, que poc tenia a veure amb la llengua, sinó que s'expressava amb un entusiasme sorprenent, i que és alhora com s'arriba a tothom. Per tant, retrobar-nos després de tot aquest temps en què havíem perdut el contacte ha estat novament molt reconfortant, i més sabent que aquest cop el pretext era un dels meus llibres, la literatura al cap i a la fi que tornava a unir-nos.