La Sílvia i el seu marit tornen del seu passeig matiner que ha culminat al centre, i tantes botigues i cafeteries que van passant de llarg. Perquè si ara ella, mentre tornen, gosa mirar enlaire, trobarà aquell edifici per on entrava i sortia, pujava escales i les baixava, setmana rera setmana, cada dimarts i dimecres. Una pot seguir el pas ferm del seu marit i, alhora, mantenir la mirada absorta cap a tal façana que comença a quedar enrera, perquè si mira cap a alguna de les finestres més altes podria encara intuir una silueta, una figura a contrallum, com una ombra rera la cortina. Així és com ella es recorda dins d’aquell pis, mirant d’igual mode el carrer i preguntant-se on duia tot allò. I si tornava cap a l’amant, ja no es preguntava res, perquè aleshores ja es podia intuir que ell començava a cansar-se d’ella. És clar que ella no ho volia veure, i ja treia alguna camisa nova que havia comprat en algun d’aquests aparadors que avui passen de llarg. Per més que ara s’aturi en un i el marit segueixi per la vorera, més perdut i més gran que fa uns anys, i també el seu home sembla necessitar-la, o això acaba d’intuir la Sílvia mentre mira preus o, de reüll, a ell. I com sembla girar-se el marit quan s’adona que a la seva vora hi manca l’altra meitat, com si una no es pogués perdre mai, ni tan sols un dissabte qualsevol. Però mirin, el seu home torna a rescatar-la i l’agafa del braç amb un gest afectuós. Abraça’m, pregava aquesta dona a un desconegut, i ella també semblava una altra, no sé, alguna capaç de gastar-se molts diners de cop a canvi d’un simple: de res. El qual deia amb la mirada baixa, amb la boca petita i amb un gest de braç, com si no tingués importància. Però aquí segueix la Sílvia, en aquest recorregut on sempre acaba duent la mà al passamà de casa.